dijous, 25 de novembre de 2010

Els noms de les coses

Quan no sabia d’on provenia el dolor intensíssim, sobretot als braços i a les mans (que a vegades em fan veure la padrina fins i tot quan escric a l’ordinador), un dolor que es difumina per tot el cos com si volgués agermanar-s’hi per a no deixar cap racó sense aquella sensació d’apallissada, no podia dialogar-hi com es dialoga amb un company de camí, en franca convivència.
Finalment, la reumatòloga Margarida Navarro li va posar un nom farà cosa de cinc anys: fibromiàlgia associada a la fatiga crònica. Aleshores vaig respirar fons: el fantasma va desaparèixer i havia donat lloc a una cosa sòlida: unes paraules a les quals podia donar un sentit.
Amb la doctora Navarro, amb la qual ens veiem un cop l’any, vam quedar que no faria remei, que m’espavilaria amb els meus recursos personals. Vetllaríem, simplement. La malaltia té les seves fases, que he estudiat per comprendre no només la malaltia sinó perquè m’afecta aquesta malaltia. Que, oh, ara ho sé, ja va limitar els dies de la meva jovenesa, quan, per poder estudiar als vespres (treballava vuit hores), que era el que volia fer amb tota la meva ànima, no sortia amb les amigues a ballar (aleshores ja estaven de moda unes quantes discoteques). Mai no vaig perdre una nit. Com que li sabia greu, la meva mare sempre em deia: Filla, divuit anys no els tindràs mai més! Però jo ja m’havia adonat que necessitava tota l’energia, i l’estalviava; o m’ho semblava, que pel cas és el mateix.
Ara llegeixo que l’escriptora Siri Hustvedt ha escrit un llibre on explica la seva malaltia neurològica que es tradueix en un tremolor incontrolat i uns mals de cap de cal ample. Ella diu que no tens la malaltia, sinó que ets la malaltia. És clar: el cos no es pot separar de la ment, cos i ment formen un tot. Per això no s’ha de lluitar contra la malaltia, que és com lluitar contra una mateixa, com si fossis culpable d’alguna cosa. La vida té les seves raons. A la malaltia no se l’ha de complaure, i tant que no!, simplement se l’ha de comprendre com es comprén que un dia plogui i l’altre dia faci sol.
Una de les moltes coses que m’ha ensenyat la malaltia, totes les malalties, és a ser humil i fer de les mancances momentànies una mena de força que no em paralitzi. La meva estima per la vida que m’ha estat donada és tan gran i sento amb tanta profunditat la seva crida a ser-li útil.
(extret de La capsa verda)

5 comentaris:

  1. Felicitats per aquest post, que ens fa veure que hi ha moltes persones que malgrat les seves dificultats, no tiren mai la tovallola i lluiten dia a dia per tirar endavant

    ResponElimina
  2. Quan no sabem, no podem lluitar. I com canvien les coses, quan tenen nom! Vaig llegir la contra d'ahir. Valentes i admirables, tu i la Hustvedt! Una bona abraçada!

    ResponElimina
  3. Valentes, admirables i amb capacitat per afrontar racionalment una situació de patiment crònic.
    Et desitjo que trobis lenitius pel teu dolor.
    En aquesta malaltia cadascú va descobrint que és el que li fa bé.
    No tu neguis.

    ResponElimina
  4. És bo i desitjable saber, conèixer. Però a vegades encara sentirm com s'ensenya el dolor, o malaltia, com a un do de Déu, comun regal. És tendència perillosa, perquè la natura ja prou que ens fa adonar de quines maneres es manifesta en nosaltres.
    Petons.

    ResponElimina
  5. En efecte, estimada Olga: cap malaltia no és un regal de cap Déu ni em sembla que sigui una prova: sento que és una circumstància més a la nostra vida. Si de cas, una oportunitat per observar amb una profunditat especial aspectes que d'altra manera potser passen desapercbuts.

    ResponElimina