Crítica

“La crítica literària hauria de sorgir d’un deute d’amor”, va escriure George Steiner l’any 1959 a Tolstoi o Dostoievski (Siruela), on l’autor fa una lectura rigorosa, profunda, però també admirativa, del treball literari dut a terme per aquests dos gegants de la literatura russa. “Bona part de la crítica contemporània és d’una altra índole: burlona, tocanassos… sovint es fa més per enterrar que no pas per saludar.” O per consolidar la mediocritat. Perquè, ai del qui té un pensament lluminós: aviat troba apagallums!
Costa de posar sobre la taula el tema de la crítica, un tema que va de boca en boca, que tothom sap com funciona, però que ningú no gosa parlar-ne obertament perquè, com deia dies enrere Antoni Puigverd en un article “el pensament lliure torna a ésser sospitós. Es menysprea a l’escriptor o intel.lectual que pensa pel seu compte…” I tant. Tothom, o almenys una gran majoria, tem aquesta mena de mort social, i és comprensible. D’aquí ve tant de silenci que manté un estat de coses, a vegades fins i tot immoral.
Perquè la crítica que s’acostuma a practicar aquí (i és clar que hi ha excepcions!) és extraliterària. Què vull dir? Doncs que compta tot menys la literatura. Tant si val si escrius bé com malament, tan si val si fas una obra literària amb nota. Compta la teva filiació política, si tens un lobby darrere, si ets creient o ateu, si ets amic d’aquell o d’aquell altre, si tens pinta de professor o de hippie, si ets molt social o de caràcter reservat, si tens salut o estàs malalt, si ets guapo o lleig… i així podríem anar sumant i restant circumstàncies que res no tenen a veure amb l’obra a analitzar, però que surten a col.lació, ja sigui de forma subtil, a vegades barroera i tot.
“Això ha passat sempre”, ja sento que diuen alguns. Sí. Ja Domènec Guansé, que va exercir la crítica, va escriure: “És obvi que sense moral no hi ha crítica possible”. L’escriptor volia dir crítica ni llagotera ni venuda, ni destructiva ni plena de prejudicis, sinó crítica constructiva, il.luminadora, honesta.
“I tu, què fas?”, diran uns altres, vist que sovint comento lectures. He escrit en una altre lloc que la crítica que faig és la crítica de l’amateur, és a dir: sense interès personal ni econòmic, totalment lliure. I la faig per amor a la literatura i amb esperit de servei a aquesta literatura, la catalana, que em produeix tanta estima i admiració. I em mou a exercir la meva opinió el fet de comprendre des de dins la dificultat d’escriure amb aquell esperit d’excel.lència que intenta anar més enllà del propi autor o autora, escriure sense cotilles mentals, deixant volar l’esperit.
Crec que el paper de la crítica és d’intermediació. El crític intenta posar en contacte l’autor i el receptor, uns i altres amb referents propis i aliens, i sempre amb el desig d’incitar a la lectura i de situar els llibres en el seu context literari. El judici (i menys dedicat a les persones) no s’escau en la crítica. L’opinió, sí, i sempre reconeixent que diguem el que diguem quedarem curts perquè els humans som limitats. Qualsevol forma d’art és més que nosaltres perquè prové d’un treball de superació, tant dels autors com dels crítics.
Així, doncs, m’hi miro, a l’hora de redactar un text crític. Pretenc que sigui en ell mateix una peça literària que el temps sostingui amb dignitat. T. S. Eliot parlava de la figura del poeta-crític: aquell o aquella que en paral.lel a la seva producció de creació desenvolupa una obra crítica. En aquest mester intento sempre elevar l’anècdota a categoria, que el temporal esdevingui intemporal. I m’afilero amb el què deia el pintor Joan Ponç: “Pretenc donar una prova: que també és possible crear al marge de tots els interessos, pressions i modes”. Em sembla que la crítica ha d’anar per aquest camí d’ètica, de llibertat mental i d’amor a l’art i a la feina ben feta.
(publicat a L’Eco de Sitges, 5 de novembre de 2010)