dilluns, 18 d’octubre de 2010

Temps i rellotges

Per santa Teresa la meva mare em comprava magranes. M’agradaven aquells granets com joies arrebossades de sucre al plat, un goig per a la vista i el gust, una manera de jugar amb el meu pensament tan donat a imaginar paradissos de fades. És clar que en els contes que la meva mare m’explicava hi havia bruixotes i gegantots dolents, tanmamteix com en la vida, vaig descobrir de seguida. Bé, de seguida no. Vaig retardar tot el que vaig poder, a consciència, un estat de coses en el meu interior. Per exemple: el temps. El temps dels infants és un temps dilatat, sense mesura. A casa hi havia rellotges, a tot arreu hi havia rellotges, la gent es guiava pels rellotges. Jo també, és clar, perquè depenia de la gent. Però no el mirava gaire, el rellotge, fins que un dia, un dels meus oncles em va voler avergonyir “perquè no sabia llegir les hores del rellotge”. Ell no sabia que jo no les llegia perquè no volia llegir-les… encara. Em vaig aturar davant del rellotge que hi havia al menjador i m’hi vaig estar una estona llarga, llarga, amb els ulls ben fixats en el moviment de les busques. Vaig estar el temps suficient davant l’esfera del rellotge com per poder observar de què anava la cosa. Quan vaig aprendre –sola!- com anava aquell mecanisme em vaig acostar al meu oncle i li vaig dir: “Són les cinc de la tarda. Quan vulguis em tornes a preguntar l’hora i te la diré”. I sí, me la va preguntar varies vegades aquell dia i en dies posteriors. I jo li deia l’hora del rellotge, però la meva hora, l’hora que jo sentia per dins, no li vaig dir mai perquè no m’hauria entès.
(extret de La capsa verda)

2 comentaris:

  1. Deliciós i delicat el teu comentari sobre els rellotges i l'hora.
    M'agraden molt aquestes proses teves, Teresa. Endavant.

    ResponElimina
  2. Ai, aquesta teva capsa verda, plena de meravelles, com m'agrada!

    ResponElimina