diumenge, 10 d’octubre de 2010

Manhattan

Ens reuníem al Manhattan, un bar que hi havia a la cantonada del carrer Urgell amb el carrer Còrsega, molt a prop de l’Hospital Clínic. A vegades només érem tres, a vegades sis, vuit o més d’una dotzena d’amics i amigues. Ens autoanomenàvem el grup. En aquesta época jo tenia divuit anys, després dinou, vint al final de l’existència d'el grup. Alguns teníem el Manhattan bastant a prop de casa (jo vivia a l’Avinguda de Sarrià). Altres venien de més lluny. Ens hi trobàvem per fer tertúlies davant d’una tassa de cafè, que era el més barat. El cambrer, jove com nosaltres, condescendent no ens deia res, tot i que sovint passava més d’una hora, i dues, i tres. El pòsit del cafè ja s’havia enganxat a la tassa quan ens alcàvem de la taula metàl.lica. A l’hivern se’ns hi feia fosc, al Manhattan. Érem estudiants amb pocs diners a la butxaca. A vegades algú es podia permetre prendre un quinto de cervesa o una Coca-Cola.
En aquestes trobades, generalment el dissabte a la tarda (tot i que a vegades ens hi havíem trobat un dia de cada dia), comentàvem els llibres que llegíem, discutíem de política, però sobretot parlàvem de filosofia i de religió. Alguns presumien d’ateus, que feia més modern. Assuatjaven aquestes converses exploradores del cor i de la ment humana, i que a vegades prenien alt volum de discussió, els comentaris al respecte de l’últim concert al qual havíem assistit. Molts dels integrants d’el grup anaven també al Conservatori. Només un, l’Ezequiel Larrea, es va professionalitzar. El nostre amic, un violinista brillant i sempre premi final de curs, va marxar a Bèlgica amb una beca March i de seguida va trobar feina de primer violí a l’Orquestra Reina Elisabeth.
El dia en què l’almirall Carrero Blanco va saltar pels aires ens vam reunir al Manhattan per discutir el tema del dia, que endevinàvem històric. Fa de mal dir, però més d’un, exaltat, es va prendre una cervesa o una Coca-Cola. El dia de l’atemptat a les Torres Bessones de Manhattan, el “nostre” Manhattan ja havia plegat i nosaltres segurament també tenim una altra mirada sobre les coses.
(extret de La capsa verda)

3 comentaris:

  1. M'agraden la crònica tan viva i la reflexió que hi fas des del pas del temps. El tocar de peus a terra i la descripció de les persones ens ajuda a situar-nos, a fer-les creïbles. La memòria descriptiva ens toca d'aprop. Els anys ja s'encarreguen de fer l'extracte i d'afegir-hi l'abstracte.

    ResponElimina
  2. Bon dia, Olga: gràcies per lectures com aquesta, que tan m'ajuden a discernir sobre el que escric.

    ResponElimina
  3. M'agrada quan l'ànima se te'n va cap el record...

    ResponElimina