dimarts, 26 d’octubre de 2010

La mare trista

La meva mare ens va acompanyar a l’escola, un fill a cada mà, fins que vaig fer 9 anys i el meu germà 7 anys. Segur que ens hauria acompanyat més temps, tal com és ella, tan patidora. Però es va posar molt malalta, jo crec que a rel de la mort del meu avi, pobret, d’un càncer de colon que el va fer patir molt. Aleshores (estem parlant dels anys 1959-60) no hi havia els fàrmacs que hi ha ara, que haurien donat tan de consol, a ell i a la família que es dolia de veure’l consumir-se sense remei.
Quan dic molt malalta en realitat no sé de què estic parlant, perquè segons la meva pròpia mare, a l’Hospital de Sant Pau encara guarden, per estudiar-lo de tant en tant, el seu expedient de malaltia sense diagnòstic precís. Només sé que no podia menjar, que ‘alguna cosa’ li va obstruir la tràquea o l’esòfag, no sé ben bé, i que va trigar molt de temps a posar-se bona. Tot això es parlava amb molt de misteri, a casa, amb veu baixa, i el que sé ho vaig pescar al vol. Jo veia la meva mare molt trista, enfonsada i amb la cara blanca com el paper de seda, ella que tenia aquelles galtes tan plenes i rosades.
Em sembla que amb els ulls d’ara, després d’haver llegit tant sobre psicologia i malalties psicosomàtiques, diria que va tenir una depressió profunda que va prendre aquella forma de malaltia física. Moltes vegades he pensat que quan va morir el seu pare, que era el meu padrí, devia sentir com si li haguessin tret la catifa de sota els peus i s’hagués trobat amb el terra nu i fred, inhòspit, del mosaic d’una casa buida. Els pares, encara que visquin lluny (com era el cas, tot i que ara cinquanta quilòmetres no són res) quan hi són hi són. Vull dir que amb la seva mort (i les noies sempre estan molt lligades a la figura del pare) ens devem sentir sense aquella escalfor que a vegades és tan imaginària com real. Fixeu-vos que he escrit ‘devem’, ja que els meus pares, tot i que molt vellets, són vius. Parlo, doncs, per intuïció d’aquest desconsol, no perquè en tingui aquesta experiència concreta, tot i que m’he dolgut d’altres morts que em poden aproximar una mica a la seva comprensió.
(extret de La capsa verda)
(a la fotografia, el dia de la meva 1ª Comunió, el 17 de maig de 1959, amb els meus pares i el meu germà. L’avi Llorenç estava ja molt malalt i no va poder venir al dinar familiar. Potser em van pentinar amb els cabells una mica massa tibats, oi? Devia ser la moda de l’època, o la meva mare amb el seu acostumat rigor que no em sortís un cabell més que un altre)

5 comentaris:

  1. Eren macos, els teus pares, i la mare sembla traspuar el goig de viure. Tu fas un somriure càndid com el lliri que sostens amb convicció.

    No vull fer més comparacions. Els 60 i 70 no em són grats per motius diversos, i també hi ha la fatal malaltia de la mare pel mig.

    El que sí que dic és que a mesura que ens anem fent grans, i a la llum de noves tècniques divulgades, podem comprendre molt millor el que abans ens semblava misteriós i fosc; ho podem interpretar, com tu fas. I és per això que el nostre aprenentatge no s'acaba mai.

    ResponElimina
  2. Cert: l'aprenentatge no s'acaba mai, sempre som aprenents, ho hem sentit a dir als savis: Només sé que no sé res. Però quan ho vivim, quan veiem que sempre som en aquest camí de recerca infinita (i per això mateix: tan estimulant i tan bella), ens n'adonem, de cor, d'aquesta veritat.

    ResponElimina
  3. A la gent ens pasen cinc o sis coses importants a la vida, si no menys; es a la resta, al dia a dia, de vegades ensopit, on s'amaga el secret, el que ens honora com a persones.

    Ho diu millor l'Amalia Bautista:

    Al cabo

    "Al cabo, son poquísimas las cosas
    que de verdad importan en la vida:
    poder querer a alguien, que nos quieran
    y no morir después de nuestros hijos".

    La teva manera d'escriure, amb aquesta mirada benevolent sobre la qüotidianeitat, t'honora com a persona...i, de retruc, fa millor a qui et llegeix.

    Gràcies!

    ResponElimina
  4. Bonica i encisadora fotografia. La visió de la mort canvia molt, quan ets adult veus que va de veres tot plegat.

    ResponElimina
  5. Tibats una mica massa o no, estaves molt maca i feliç, al costat dels teus pares i germà. Quina sort de tenir-los encara!

    ResponElimina