divendres, 8 d’octubre de 2010

El vell Lleó

De vell, Lev Tolstoi (1828-1910) tenia l’aspecte d’un anacoreta per mor d’aquells ulls incisius i plens de foc pentecostal que recorden els ulls que potser havia tingut Moisès quan va rebre les taules de la Llei al Sinaí: uns ulls brillants com teies ardents que veien més enllà del comú. Per aquesta raó, cap a la meitat de la seva vida, Tolstoi ja havia esdevingut una autoritat moral que encara perdura.
El gran escriptor que tan d’èxit havia obtingut amb les novel.les Guerra i pau, Anna Karènina, La mort d’Ivan Ílitx o La sonata a Kreutzer, per citar les més conegudes, i del qual enguany commemorem els cent anys de la seva mort, a causa de les seves idees havia anat desprenent-se no només de tota vanitat sinó també de les seves possessions materials i els drets d’autor, amb gran disgust per part de la seva dona fins arribar a la bogeria, com van tèmer i van patir marit i fills.
Sofia, cada vegada més allunyada del pa de l’esperit amb què Lev s’alimentava, es va tancar en la vida material i en l’àmbit de la vida domèstica, com reporta Mauricio Wiesenthal a El viejo León. Tolstoi, un retrato literario (Edhasa), i tradueixo: “Es va anar tancant en el seu món material i en les recompenses dels néts, les reunions de família, la satisfacció del deure acomplert…”
Lluny quedava la dona-companya, i fins i tot inspiradora, que passava en net els textos del marit, que els llegia i comentava, que feia suggeriments. Les cròniques diuen que devem a Sofia Tolstaia el fet que les descripcions de les batalles de la guerra napoleònica a Guerra i pau no fossin més llargues i detallades del que ja són. Era una qüestió de mesura, tal com l’escriptor va reconèixer.
Mesura, però, que va fallar en les relacions del matrimoni, cada vegada més deteriorades, a desgrat d’ells, perquè s’estimaven. Després de cada tempesta esquitxada de paraules ofensives la parella es perdonava i tornava a començar: “A vegades era Lev qui agafava el bastó i el seu sarró i fugia de casa per a tornar al cap d’unes hores amb el gest sorrut i ofès. Altres vegades era Sofia qui emprenia el camí de Kiev, disposada a marxar.”
Però la nit del 28 d’octubre de 1910 Tolstoi va fugir definitivament de casa seva a Iàsnaia Poliana. Encara era fosc quan va pujar al cotxe de cavalls que va travessar el bosc en direcció desconeguda. L’acompanya el doctor Makovitski, ja que Lev era vell i la seva salut delicada. Lev s’havia despertat a mitjanit i havia sentit com Sofia registrava els papers del seu despatx, havia vist com llegia el seu diari secret… Punt i final. Lev Tolstoi ja no va poder resistir més aquella situació de gelosia i setge psicològic perquè sentia que li quedava poc temps de vida i necessitava fer-se un espai de tranquil.litat i preparar-se per a la mort: “Desitjo la soledat…”
No obstant, en el seu exili forçat, enviava cartes a Sofia, tot i que li deia, després que ella intentés suicidar-se a l’estanc de casa seva: “No somiïs la meva tornada. T’aconsello que et resignis, que t’amollis a la teva nova situació i, sobretot, cuida’t”.
Quan Tolstoi era ja al seu llit de mort en una petita estació de tren, sense coneixement i amb els ulls tancats, Sofia, que havia arribat de Iàsnaia Poliana, va demanar de veure el seu marit. Va agenolla-se al seu costat, li va fer un petó al front i a les mans, i li va dir: “Perdona’m”. Finalment Sofia havia comprès Tolstoi, l’home que havia escrit la seva conversió espiritual a Confessió? L’amor humà, tot i que imperfecte, quan és gran és també obert. El perdó era, doncs, una abraçada per a tots dos.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 24 de setembre de 2010)


7 comentaris:

  1. La figura de Tolstoi de gran em recorda la del Rei Lear, personatge i obra que ell, precisament, havia criticat molt durament.

    ResponElimina
  2. En alguns dels grans cervells, per sort no en tots, apunta la flama de la bogeria. L'esperit rus, en el cas que comentes, resulta procliu a aquest estat de coses, i es fa patent en el tracte entre persones, els costums, les obres d'art, sempre grandioses.
    Un malviure per a segons quines famílies. Un despotisme declarat per part dels homes. Ah, la gran Rússia...

    ResponElimina
  3. Aquestes grans senyores dels grans senyors sempre em desvetllen una gran tendresa, Sofia feia bullir l'olla, passava en net llargs manuscrits i es planyia de l'excés místic del marit, com és molt normal. Hi ha qui creu que fins i tot moltes pàgines 'son d'ella' cosa difícil de demostrar hores d'ara. Però... qui sap. Tenir més de deu fills i fer tot això té un gran mèrit.

    ResponElimina
  4. Les relacions humanes són sempre tan delicades i difícils, de joves, de grans, de vells...

    ResponElimina
  5. Amics/gues: si no l'heu llegit ja, us recomano un altre llibre que il.lumina força la complexitat de les relacions Lev/Sofia: "Sobre mi padre", de Tatiana Tolstoi, una de les seves filles.

    ResponElimina
  6. He disfrutat amb el teu excel·lent article.

    Recupero dues frases sense traduirles:

    "En el amor entre hombre y mujer se puede alcanzar un apogeo donde se supere lo sensual, convirtiéndose en pureza moral...
    ...La vida conyugal es una barca que lleva dos personas en un mar tormentoso: si uno de los dos se mueve bruscamente, la barca se hundirá"

    Però el texte que em va copsar més va ser: "La muerte de Ivan Illich".

    Ha esdevingut obligat pels que estudien o ens dediquem a la medicina.

    ResponElimina
  7. Excel.lent article!!
    Ens pots fer cinc cèntims d'aquest llibre escrit per la seva filla

    ResponElimina