dijous, 21 d’octubre del 2010

Aniversaris

Avui, dia 21 d’octubre, cap a dos quarts de quatre un noi farà trenta-tres anys. El seu padrí Ramon, una bella persona que ja fa una pila d’anys que va morir de desgràcia a Tànger, em va dir, a peu de llit: “Recordaràs aquesta data perquè és gairebé històrica: d’aquí a no res, finalment arribarà a Barcelona Josep Tarradellas per restablir la Generalitat”. Tots estàvem pendents de l’esperat esdeveniment que tindria lloc dos dies després, el 23 d’octubre de 1977. Al balcó de la Generalitat, Tarradellas va pronunciar la famosa frase: “Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí”, que ens va fer tremolar de cap a peus.
Avui, mentre felicito el meu fill: Per molts anys, Dani, endavant amb els teus projectes vitals!, veig Tarradellas com un home a qui va empènyer un gran afany de notorietat i de poder, i veig la Generalitat tan buidada i contrafeta que necessita amb urgència una regeneració! I tinc un record afectuós per en Ramon, tan bona fe i tan crèdul en tants aspectes de la seva vida.
(a la fotografia: el Dani, amb dos anys, amb la seva germana Cristina de dos mesos)

5 comentaris:

  1. Felicitats per 'la part que et toca'! La veritat és que vist en perspectiva no entenc l'entusiasme que va generar aquell retorn, vista la personalitat de l'antic Honorable i el tèrbol procès de recuperació de la Generalitat on tants estranys interessos van convergir. La frase, això sí, va fer història, tota una època, no sé com la veu i la veurà la generació dels nostres fills.

    ResponElimina
  2. Quantes vivències i quin poder, el del record, ajudat per les fotografies...
    Cal que recuperem primer la nostra memòria íntima, després o alhora, la familiar i la social: tenim arrels i fem branques. Felicitats

    ResponElimina
  3. Per molts anys, Teresa! Els aniversaris dels fills són també els aniversaris de les mares. Molt tendra la fotografia (salvada del foc?). Una abraçada ben forta. I que puguem compartir molts anys els aniversaris dels nostres fills.

    ResponElimina
  4. "Qué bonics son els peus dels meus nens.
    Les galtes rodones i rosades dels ángels
    envidien els talons,
    i els seus dits,
    mirats des de la planta, petitets,
    son com pèssols, suaus i dolços...
    Els tenen a estrenar. I em conmou
    pensar en cada pas que encara han de donar".

    Traduit/trait d'Amalia Bautista (1962-)

    En tinc tres.
    Mireia, la gran, ha fet vint anys.
    Recordo com si fos ahir tots els detalls dels seus primers dies de vida.

    ResponElimina
  5. La foto és salvada de la crema, sí...
    Tot i que ja en tenia consciència en el moment de viure aquestes experiències, la memòria ens fa el regal de retornar-nos-les tan vives i amb una tan gran dolcesa.
    Gràcies per la vostra companyia.

    ResponElimina