dissabte, 25 de setembre de 2010

Sargir

Sargeixo l’estrip.
No ploris.
Ja sé que cuso la carn viva.
No tinc vocació de carnisser com el qui t’ha escorxat el cos.
Tinc vocació de llevadora.
No vull que et moris, criatura, no.
Aviat baixarà la febre que et consumeix.
Tu voldries que la flama s’endugués el teu cos perdut, que el convertís en cendres.
Jo vull guanyar el teu cos.
Allunyo l’àngel de la mort del teu cos amb un fil de seda.
No dona, fil de seda és una metàfora.
Et faig mal, ja ho sé, no m’hi tinguis en compte.
D’aquí a un any, si som vius, farem una festa.
Mira la finestra: el jardí de l’hospital es ple de magnoliers amb les seves flors d’aroma intensa.
El teu cos fa olor de magnòlia.
No ploris, que em faràs tremolar i necessito les mans fermes.
Els teus ulls són com dues perles negres…
(poema inèdit)


4 comentaris:

  1. Quin poema més complet, Teresa... Felicitats perquè el teu món poètic, ja d'exquisida navegació, pren volades més altes i, malgrat els simbolismes, reals fins a l'emoció intel·ligent.

    ResponElimina
  2. Les teves paraules donen consistència al poema, hi fan llum, gràcies.

    ResponElimina
  3. Ficar-se en la pell de l'Altra, i expressar-ho... Crec que ho podem sentir, per això talla l'alè.

    ResponElimina