dijous, 23 de setembre del 2010

Naixement

No recordo el meu naixement, és clar, me l’han explicat. Però sé que hi havia dins meu un gran desig de néixer, o una gran necessitat: per a mi o per a qui fos que ho volia. Vaig posar energia en aquest pas, tot i les circumstàncies adverses en contra. Per exemple: la meva àvia paterna no volia que neixés, Déu sabrà per què ella no ho volia. De manera que no se li va acudir res més que tancar amb pany i clau el que hi havia al rebost de la casa. La meva mare, pobreta, va passar molta gana: l’àvia paterna no la deixava cuinar i a penes posava menjar a la taula. Ara bé: un cosí meu, aleshores un nen, i ja se sap que els nens es fiquen per tot arreu, m’ha explicat que l’àvia menjava d’amagat…
La meva mare, que estava sola amb ella tota la setmana, va patir molt, perquè quan l’àvia obria la boca, que no era gaire sovint, li deia coses que mai no m’ha volgut repetir. La mare diu que no són coses bones ni per a ella ni per a mi.
El meu pare sempre estava desplaçat, ja que treballava com a mestre d’obres, el mateix ofici que el meu avi patern. Per perfeccionar-se, l’avi havia estat uns anys al sud de França. Aquest avi no el vaig conèixer, ja que va morir d’accident de treball quan el meu pare només tenia quatre anys. La continuació d’aquesta història tràgica l’explicaré un altre dia.
Deia que volia néixer i em sembla que fins i tot vaig triar el lloc. Tres setmanes abans del naixement, els meus pares van anar a viure a Barcelona. El part, avançat, va presentar-se molt complicat fins al punt que el metge que va atendre la meva mare li va dir al meu pare: “Qui vol salvar, la mare o el fill?” El meu pare, que sempre parlava de mi com de “la nena” (aleshores no se sabia pas el sexe dels fills!), amb gran dolor de la seva ànima va dir al metge que salvés la meva mare. Si Déu volia, ja vindrien més fills.
El cordó umbilical, que m’envoltava el coll com un collaret de tres voltes, l’estrenyia a cada moviment. Em van treure a la llum amb fòrceps. El meu cos era de color morat, fosc com el d’una ofegada. Ofegada? No del tot, ja que amb l’alè del metge i del meu pare, ara l’un i ara l’altre bufant sobre la meva boca, vaig revenir.
Perquè tenia tant d’interès a néixer ho he anat descobrint al llarg de la meva vida tan plena de petites morts i ressurreccions. Llums i ombres m’han portat el seu missatge, o així ho he interpretat, ja que entenc que l’esperit de la vida, “la força poderosa que mou el sol i les estrelles”, com deia el Dant, m’empeny a realitzar una vida, tan mínima o tan gran com vulgueu, depèn de si la vida es mira amb un microscopi i es veu a través de petites cèl.lules, o es mira amb un telescopi d’aquells que ens acosten el cel.
Invitada a la vida com tots vosaltres, com tots vosaltres jo també vaig dir: Sí, vull, com una núvia. Venir a la vida em sembla un privilegi, una oportunitat per a realitzar una vida com em sembla que ha de ser: amb sentit, amb consciència. La vida que m’ha estat atorgada en aquest temps concret la realitzo com puc i sé, ja que he comès molts errors que, no obstant, han estat mestres de vida per despertar el meu cor confús. M’esforço a ser conscient del que faig, procuro estar atenta, obrir els ulls de la vida, tan expressiva!, en el temple que és el meu cos, la meva ànima, el meu esperit. On sóc no ho sé ben bé encara, com tampoc sé el camí, però hi vaig, hi confio.
(extret de La capsa verda)



4 comentaris:

  1. Duríssima, tendra, abnegada i sorprenent alhora, aquesta realitat per força ha de produir una perosna sensible. És a dir, els antecedents ja l'anaven conformant, i les circumstàncies la modelaven fins arribar a ser la que hem conegut de grans.
    Convé conservar la memòria, forçar el record, per tal d'explicar-nos per què i com hem arribat a ser el que som.
    Gràcies, Teresa.

    ResponElimina
  2. M'admiren la teva valentia i la teva convicció, de néixer, de viure, d'explicar-te, de mirar endavant amb fermesa i confiança, en positiu. I et felicito. Una bona abraçada, Teresa.

    ResponElimina
  3. Un relat intens però alhora contingut. Ben trist però plé d'humanitat.
    Desconec si la capsa verda es un llibre de relats, però m'hi poso.
    Gràcies per compartir.

    La lliure associació m'ha portat a un altre naixement...

    "La mama va parir a casa. Quan li van començar els dolors, encara era a la botiga, omplint paparines blaves de sucre de lliura i mitja lliura. Van fer venir una vella llevadora que ja nomès agafava el maletí molt de tant en tant. En aquell dormitori ens ajudá, a la mama i a mí, a desfer-nos l'un de l'altre.
    Vaig veure la llum d'aquest món sota la forma de dues bombetes de seixanta vats. Per aquesta raó, el text bíblic que diu -que es faci la llum, i la llum es va fer- encara avui em fa la impresió de ser l'eslògan publicitari més ben trobat de la casa Osram. Fins a l'esquinçament perineal obligat, el meu naixement va anar com una seda. Sense esforç em vaig alliberar de la presentació cefàlica, apreciada tant per mares com per embrions i llevadores.
    -Aquest noi -va dir aquell senyor Matzerath que presumía de ser el meu pare- un día es fará càrrec del negoci. Ara sabem per fí per qui ens escarrasem.
    La mare pensava menys en el negoci.
    -Qué, no tenía raó que sería un nen? i desprès vaig sentir que deia: Quan el petit Oscar faci tres anys, li comprarem un timbal".

    ResponElimina
  4. Ens fa tot el que vivim, i com ho vivim, en efecte. Gràcies pels vostres comentaris.

    ResponElimina