diumenge, 12 de setembre de 2010

Censura


Viatgem a Madrid per consultar uns expedients de censura que són a l’Archivo General de la Administración. L’Archivo està a Alcalà de Henares (per cert, aquests dies en festes). L’edifici modern de maó vista, una enormitat quadrada i barrada, apareix imponent sota un sol que crema les pedres.
Passem controls diversos que evoquen les pàgines de Kafka. Finalment, amb una tarjeta que ens identifica com a investigadors, entrem a la sala de consulta, que és gran, lluminosa i refrigerada, silenciosa i comodíssima per a treballar. No obstant, la feina que hi venim a fer té a veure amb un període històric, el franquista, en el qual les coses eren d’una altra manera. La imaginació es dispara tot veient en un lloc més sòrdid que aquest la tasca d’aquells censors ocults que determinaven què es podia publicar i que no. Les directius eren molt clares, com es fa patent en els informes arxivats dins uns sobres de color marró, identificats i ordenats amb el seu número d’expedient i que es clouen amb un informe del lector (la identitat del qual s’amaga darrere un número). Les preguntes conclusives són:
¿Ataca al Dogma o a la Moral?
¿A las instituciones del Régimen?
¿Tiene valor literario o documental?
Les respostes a aquestes demandes han de ser clares també, la qual cosa no exclou l’arbitrarietat, la subjectivitat i els prejudicis, com comprovarem.
Mentre consulto els expedients de censura que ens han dut aquí, em salten a la vista dos expedients d’un editor, Joaquín de Oteyza, en que l’any 1946 sol.licita la publicació de la traducció de Rojo y negro, de Stendhal, que li és suspesa per l’Ilmo. Sr. Delegado Nacional de Propaganda, així com els textos AureliaNoches de octubre, de Gérard de Nerval, on l’informe del lector diu:
Impresiones de un viajero por determinadas ciudades de Francia, que són más bien comentarios de turismo en los que se refiere a costumbres locales de los lugares que visita. Discretamente traducido = sin interés alguno.
En l’informe no s’esmenta Aurelia (relat inspirat en una de les dones que l’autor va estimar, l’altre era Sílvia, a la qual també va dedicar una narració), i en les conclusions de Noches de octubre apunta el lector:
¿Ataca al Dogma o a la Moral? No.
¿A las instituciones del Régimen? No.
¿Tiene valor literario o documental? No.
Sense interès literari Gérard de Nerval? Però llegim entre línies, situem-nos a l’època. És evident que el lector és una persona prou il.lustrada com per suspendre la publicació d’aquests dos relats que sense atacar ni el Dogma ni la Moral (catòlica) ni el Règim (franquista), no podien ser ben vistos de cap manera perquè Gérard de Nerval (1808-1855) és un autor heterodox per les seves idees teosòfiques. No obstant, aquí, a Catalunya, quan els horitzons intel.lectuals eren més amplis i es primava la vàlua literària d’un text, Nerval havia estat publicat el 1935 per Josep Janés (La mà encantadaEmília), en una traducció al català del mateix Janés.
Però l’editor Janés no va tenir millor fortuna que l’editor Oteyza quan en aquest mateix any 1946 va sol.licitar la publicació d’El caso Mauricius, de Jakub Wassermann. L’informe deia que l’obra era censurable por su manifiesta tendencia a la propaganda judía, con todas sus consecuencias de inmoralidad, herejía y exaltación de las doctrinas del Talmud i, per tant, ataca al Dogma y a la Moral. Eren temps de censura pura i dura, per més que a ulls d’avui aquesta pràctica ens resulti incomprensible.
(publicat al Diari de Vilanova, 10 de setembre de 2010)


3 comentaris:

  1. Em vaig comprar a Beirut el Voyage en Orient de Nerval. Un nou cas de sincronicitat, amiga Teresa?

    ResponElimina
  2. Pensar que senyors suposadament intel·ligents com Cela van desenvolupar amb eficàcia l'ofici de censor encara fa més angúnia.

    ResponElimina
  3. Síiii, estimada Mariàngela! És fantàstic comprovar com hi ha llaços subtils que ens connecten. Anant una mica més lluny, en el meu Llibre d'Amic parlo del concepte de la comunió dels sants, que m'imagino una cosa així...

    ResponElimina