dimecres, 18 d’agost del 2010

Mai no sé...

A vegades retallo articles de diari. A vegades m’acaben servint, per això els retallo, però a vegades no. De tant en tant faig neteja de papers. En un d’aquests dissabtes em salten a la vista unes paraules d’Esther Freud, besnéta de Sigmund Freud. Diu que res no li proporciona tanta felicitat com l’escriptura. Ah, sí, sé de què va… A mi també em plau escriure. Més endavant, diu una cosa en la qual penso molt sovint perquè em trava, i és que no es pot escriure pensant en el que dirà la mare! També diu que voler saber fil per randa com acabarà la història a vegades paralitza l’escriptura. Jo mai no sé com acabaré un poema ni una història: m’hi porta l’escriptura, camí de vida autònoma el final del qual és un autèntic misteri per més que jo sigui la caminant.

2 comentaris:

  1. El plaer de l'escriptura jo l'equiparo al de la lectura: tampoc no saps mai com acabarà el poema o la història. Suposo que una cosa va amb l'altra; si llegeixes, escrius i viceversa. Borges deia de si mateix que era un gran lector, suposo que per això - i d'altres coses- va ser un gran escriptor.
    Salutacions.

    ResponElimina
  2. I tant, Teresa, precisament l'escritura és la nostra llibertat, el refugi profund i l'expressió més oberta.
    Però a vegades les condicions socials signifiquen una certa censura. Jo encara espero les cartes de M. Yourcenar a la seva parella, custodiades perm 50 anys...

    ResponElimina