dilluns, 7 de juny de 2010

Les trenes

Després de fer la Primera Comunió, l’any 1959, em van tallar els cabells, aquelles llargues trenes gruixudes de dos dits de les quals jo estava tan contenta. Exactament no sé què volia dir, aquest costum, perquè no vaig ser sola: la majoria de companyes d’escola van passar pel mateix tribunal que obria la porta, deien, a l’adultesa. Em pregunto com és d’adulta una noieta de vuit anys. I encara vaig tenir sort, ja que els cabells que em van deixar aureolaven el marc de la meva cara i m’arribaven just per damunt les espatlles. A algunes companyes els van tallar els cabells a la garçon sense miraments.
Per fer aquesta feina delicada, la meva mare em va dur a ca la senyora Tresina, la seva perruquera de tota la vida. L’establiment de la Tresina era al pis principal del número 235 del carrer Villarroel de Barcelona. La perruqueria va plegar fa moltíssims anys, potser parlo de trenta anys enrere, o més, quan la senyora Tresina es va jubilar. Però jo encara puc portar als ulls de la memòria les dues trenes que la dona ens va donar embolicades en un paper de diari.
Un temps després del tall de cabells que posava una ratlla fina entre la infantesa i la primera adolescència, la meva mare va fer-ne fer un postís, de les meves trenes. En aquell temps sembla que estaven de moda els postissos.
No he vist mai més el meu postís que va servir per guarnir el fantàstic pentinat d’una cosina meva quan va ser dama d’honor de no sé quina festa del cava. Algunes vegades he pensat que m’hauria agradat conservar-lo. Però qui sap on para.
(extret de La Capsa Verda)

4 comentaris:

  1. Les meves trenes, -a vegades era una de sola- van durar força més anys. També ens les van donar embolicades en un paper de diari, per fer-ne un postís, que em penso no vam arribar a fer mai. Fa anys que no veig les trenes. Em balla pel cap que les vam haver de llençar, fetes malbé. De més gran, vaig tornar a portar trenes moltes vegades, o bé lligades damunt del cap, o bé una trena al clatell. En tinc un bé de Déu de fotografies. Sempre m'ha agradat trenar les trenes. Si hagués tingut una nena, m'hauria agradat molt de fer-n'hi. Em plau de compartir bons records de La Capsa Verda de bon matí.

    ResponElimina
  2. Hi ha una sardana que es diu "La María de les trenes", i deu voler dir que se les deixava fins ben gran, perquè festejava, la noia. També porta trenes, i ben tibants, Iulia Timoixenko.
    Les trenes les feien servir, a més, per fer cabells a les marededéus.
    Entranyable la narració.

    ResponElimina
  3. Era costum això de la tallada de trenes després de la comunió, com que jo sempre he tingut un cabell molt finet i pobre les vam llençar però les cabelleres més esponeroses servien, com expliques, per a 'postissos' i afegits familiars i fins i tot es venien a perruqueres. Els anys 60, amb els crepats, també van conèixer un bon moment de postissos i afegits 'naturals'.

    Fa poc vaig rellegir Anna Karènina i em va sorprendre el molt que Tolstoi parla de modes, vestits i pentinats. Sembla que era època de grans postissos, el pare de Kitty crec que en acaronar la filla fa un comentari com ara 'et creus acaronar els cabells de la teva nena i toques els d'una morta'.

    Les trenes són molt boniques, sempre m'han agradat, però pel meu malaurat cabell no les he lluït massa, hauria necessitat 'postissos'.

    ResponElimina
  4. Gràcies per les vostres intervencions, que han eixamplat, il.lustrant-lo, el meu apunt!

    ResponElimina