dilluns, 14 de juny de 2010

Camarada

El passat 3 de juny el meu pare va fer noranta-un anys. Ets un home d’abans de la guerra, li dic sovint, pel seu esperit resistent. I ell riu. Els anys l’han fet petit com una figura de pessebre. Va anar al front amb divuit anys, quan van cridar la seva lleva. Volia ser aviador, que fardava tant, però es va marejar com una sopa amb les primeres proves. Després es va presentar voluntari per fer tots els treballs del món per a no veure’s en el càrrec d’agafar un fusell i haver de matar.
Perquè va ser a la batalla de l’Ebre, va viure aquell horror. Acabada la guerra va estar presoner en un camp de concentració fins que es va posar malalt de tifus. En va sortir pels pèls, la Parca ja li tenia la mà agafada. Al front els soldats s’anomenaven l’un a l’altre camarada. Els camarades s’ajudaven, se sostenien, alguns van sobreviure gràcies a la cura d’algun camarada que s’hi va jugar la vida. Per aquest motiu, a la gent que el meu pare aprecia li diu sempre camarada en senyal d’amistat, de respecte, fins i tot de reverència.
Ara llegeixo que a la Xina la paraula camarada, tan prenyada de connotacions comunistes (i en la nostra guerra també ho era), ha estat pràcticament oblidada. Oh, i encara com ha durat tant! Però no li ho diré al meu pare, que en realitat no era comunista ni res, simplement era un soldat, això sí, un soldat romàntic de cap a peus. Perquè per a ell el rang de camarada equival a germà.

3 comentaris:

  1. "Si un homme ne marche pas au pas de ses camarades, c'est qu'il entend le son d'un autre tambour." [Henry David Thoreau]

    ResponElimina
  2. Per molts anys, Teresa, al teu pare i a tu, que el tens.

    ResponElimina
  3. Moltes felicitats pel Laureà, trasmet-li el meu record i el meu afecte

    ResponElimina